Fa molt temps, en un regne envoltat de muntanyes blaves i boscos profunds, vivia una princesa anomenada Lira. No era com les altres princeses del regne. Mentre unes altres somiaven amb festes i vestits brillants, ella somiava amb històries el seu lloc favorit era una torre alta del castell, on guardava un gran llibre antic ple de relats oblidats. Aquell llibre era especial. Ningú sabia d’on havia sortit, però les seves pàgines semblaven canviar amb el temps, com si estiguessin vives. Lira ho llegia cada dia, aprenent sobre criatures màgiques, regnes llunyans i secrets antics.
Un amanecer , el cel va aparèixer cobert de fum fosc. Des del bosc pròxim, es va escoltar un rugit profund que va fer tremolar les finestres del castell. Un drac havia despertat. Els habitants del regne van entrar en pànic. Van tancar portes, van amagar als nens i van demanar al rei que fes alguna cosa. Però ningú s’atrevia a acostar-se al bosc.
Lira, en canvi, no sentia por… sentia curiositat. Va recordar llavors una frase del seu llibre:
“No tots els dracs neixen per a destruir; alguns sol han oblidat qui són”. Va decidir anar al bosc ella mateixa. Abans de sortir, va agafar el seu llibre i una rosa vermella del jardí del castell, la més bonica que va trobar. No sabia exactament per què, però sentia que havia de portar-la.
El bosc estava en silenci quan va arribar. Els arbres semblaven observar-la. Va caminar a poc a poc fins que ho va veure. El drac era enorme, amb escates fosques i ulls brillants. Però no estava atacant… estava quiet. Semblava cansat, fins i tot trist. En acostar-se, Lira va veure una cosa important: el drac tenia una ferida en una de les seves potes, i una gran espina clavada.
No et faré mal —va dir Lira en veu baixa. El drac va grunyir, però no es va moure. Només la va mirar. Amb molta cura, la princesa es va acostar a poc a poc. Li tremolaven les mans, però no es va detenir. Finalment, va agarrar l’espina i, amb una petita estirada, la va treure. El drac va deixar anar un rugit… però no de ràbia, sinó d’alleujament.
Lira va somriure i es va asseure prop d’ell. Llavors va obrir el seu llibre i va començar a llegir en veu alta. Li va llegir històries de dracs que protegien muntanyes, de criatures que aprenien a confiar, de mons on la por es convertia en amistat. El drac es va anar calmant a poc a poc. Els seus ulls van deixar de brillar amb fúria i van començar a tancar-se suaument, com si estigués escoltant alguna cosa que havia oblidat feia molt de temps. Quan va acabar de llegir, Lira va deixar la rosa al costat d’ell. Perquè recordis que no estàs només —va dir.
Durant diversos dies, la princesa va tornar al bosc. Sempre portava el seu llibre i, a vegades, una altra rosa. Llegia en veu alta, parlava amb el drac i cuidava de la seva ferida. A poc a poc, el drac va canviar. Ja no rugia amb ràbia. Ja no sortia fum fosc del bosc. En lloc d’això, se li veia volar alt, tranquil, vigilant el regne des del cel. Un dia, el drac no estava. Lira es va preocupar, però en tornar al castell, el va veure: estava posat sobre una muntanya pròxima, mirant el regne en silenci. No venia a destruir-ho. Venia a protegir-ho. Des de llavors, el drac es va convertir en el guardià del regne. I la gent va deixar de tenir-li por.
Al castell, Lira va guardar el seu llibre, però mai va deixar de llegir. Perquè sabia que les històries no sols serveixen per a imaginar… també poden canviar el món. I diuen que, cada primavera, en el bosc on va començar tot, floreix una rosa vermella al costat d’un vell arbre… recordant que fins i tot el més temut pot canviar, si algú s’atreveix a escoltar.